Edgar B. de Murcia.
Victoria Cano ha sigut la triada per a dissenyar el cartell de la Mostra Viva 2017; Cano va guanyar la medalla d’or en les Olimpíades Artístiques de Pequín en 2008 i la seua carrera està poblada de premis al voltant del món, reconeixent el seu treball a nivell internacional. L’artista Valenciana ens va obrir les portes del seu estudi.
Solament trobar-se enfront de les grans portes del taller de Victoria Cano, és tot un espectacle, la casa de tres pisos amagada entre els laberíntics carrers del centre històric de València té una façana magníficament adornada amb llibres voladors sobre un mar de blaus intensos, és un oasi de color entre els antics i apagats colors dels edificis adjacents, com un far que il·luminara tot al seu al voltant.
El portó s’obri lentament i després d’ell, ix l’artista valenciana amb un somriure d’orella a orella i ens dóna la benvinguda amb una naturalitat que ens fa sentir còmodes des del principi. Entrar en el taller és fer-ho en un bosc d’obres d’art escampades en un caos meticulosament ordenat que ens recorda que ens endinsem en els dominis d’una persona altament creativa; després de pujar a l’ascensor i elevar-nos fins al segon pis, Victoria mostra orgullosa algunes de les seues obres i, no sense un gest d’il·lusió en la mirada, ens dóna pas on s’amaga el secret millor guardat, el treball que ens ha portat fins a allí; el cartell oficial d’aquesta edició de la Mostra Viva del Mediterrani. Com qui parla d’un fill, Cano explica visiblement orgullosa, els passos que l’han conduït fins al producte final; un treball al que s’ha dedicat en cos i ànima durant les últimes setmanes.
La càmera sembla estarrufar-li lleugerament els pèls del clatell, però els nervis del principi es dissipen una vegada comença a parlar sobre el que ella estima i viu, l’art; el seu art. “En un cartell ha d’haver-hi lluminositat, força i senzillesa”. Parla també de les noves tecnologies i de com vol introduir-les per a anar una mica més enllà, perquè l’espectador puga interactuar amb l’obra. També explica com l’art pot i deu denunciar i exposar els problemes actuals de la societat però “no d’una manera evident, diguem que ha de ser més suggeridor i subtil, però no per açò menys potent; per a ‘sacsar’ l’esperit d’una persona”.
Parlant dels seus orígens com a artista, recorda que “el meu primer estudi va ser la sagristia del col·legi, quan era una xiqueta; mentre totes les meues companyes jugaven, jo pintava”. Engrunsant-se en el balancín que presideix un dels espais més amplis del taller, on “sempre que vull inspirar-me vinc”, ens parla de com “és necessari introduir l’art a les persones des de ben xicotetes perquè forme part d’elles” en lloc de ser alguna cosa externa; ella ho sap bé, perquè Victoria va nàixer amb art, però ha sigut el seu dur treball des de molt jove el que ha fet d’ell la seua forma de vida.
Després d’abandonar l’oasi que és el seu estudi, el carrer ens retorna als seus tons grisos i opacs, però l’ànima recorda la besada de color que ens ha regalada, la dolça reminiscència d’un cor obert al Mediterrani i al món.