Premis Vicent Ventura

Lluis Miquel Campos | 2 abril 2014

Senyor Rector de la Universitat de València, Senyor Rector de la Universitat Jaume I de Castelló, CCOO-PV, UGT-PV, STE-PV, Unió de Llauradors i Ramaders, Unió de Periodistes Valencians, Comissió Organitzadora del Premi Vivent Ventura, amics i amigues:

Fa uns dies, el vicerector de la Universitat, el meu estimat amic Antoni Ariño, em va telefonar per a comunicar-me que havia estat guardonat, juntament amb Tudi Torró, amb el Premi Vicent Ventura 2014. Un, que no està massa acostumat a rebre premis i que no tenia ni idea que podia estar en els llistats de possibles candidats, vaig tenir una estranya sensació entre la incredulitat i l’alegria infinita. La incredulitat, que és això que sentim diàriament en llegir i en escoltar les notícies d’aquest país; i l’alegria infinita, que és aquella sensació que necessitaríem gaudir cada dia i que, malauradament, només ens arriba de tard en tard.

Vicent Ventura va ser un dels meus quatre pares putatius. Sí, sí!!! Quatre pares putatius!!! Les coses es fan en gran o no es fan. Alfons Cucó, Manuel Ardit, Joan Fuster i Vicent Ventura. Per desgràcia som orfes de tots quatre. El «seny» del Cucó; la «bonhomia» de l’Ardit; les llargues nits de «xarrades» i whisky del Fuster; i els consells, el «trellat» i la papiroflèxia del Ventura em van fer estimar aquest país nostre.

A començaments dels anys 60 jo era un «pardalet» acabat d’arribar a aquesta casa (la Universitat) i em debatia entre menjar-me el món, ser actor rebel com James Dean, director de cine com Berlanga, o dedicar-me a cantar ja que una les meues ties em va dir que afinava molt bé. No sabia encara si cantar rock o cantar òpera. Ací vaig conèixer un muntó de gent variadíssima que em van descobrir un nou món i que continuen sent els meus amics. Ací vaig conèixer el meu germà «putatiu» el Pele, Ramon Pelejero Sanchis… Raimon. Dies de vi i roses… roges, no cal dir. El nostre món era aquest: Club Universitari, Los Parajitos, Casa Pedro, Casa Amadeo. I quan ens sobrava algun duro, La Llave o Whisky a Gogó. Fins i tot alguns dies, la Universitat. Futurs actors, músics, cinèfils, escriptors, pintors, polítics i altres gents del malviure érem aquesta gran família. Després, com passa sempre, cadascú tria el seu camí.

M’agrada treballar. Sempre ho he fet i sempre ho faré mentre les meues forces m’ho permeten. I n’hi ha molt de treball per fer. Tots els que estem ací avui ho sabem. Si em necessiteu, crideu-me. No em demaneu treballar sobre temes que desconec: economia, matemàtiques, física quàntica… La nostra reflexió ha de ser el futur: l’educació, la cultura, el nostre patrimoni, la nostra societat, la nostra llengua… la nostra memòria. NINGÚ NO SAP ON VA, SI NO SAP D’ON VE.

La política actual de «terra cremada» no hem de consentir-la. Hem de reaccionar. Per a això estem. Les nostres universitats han d’encapçalar el projecte i ampliar-lo per tal que esdevinguen els cofres que guarden la nostra història per a poder construir un futur brillant. La memòria és feble i no podem caure en la teoria que el visionari Bradbury ens descriu en el seu «Fahrenheit».

No dec d’allargar-me més, ho sé. Només vull dir-vos que en aquesta etapa de la meua vida em sent orgullós d’haver complert amb les dues paraules que sempre he tingut presents en els meus actes, i que a més a més, rimen: LLIBERTAT I FIDELITAT. Som lliures i exigim que respecteu la nostra llibertat. Nosaltres, ja ho sabeu, en respectem la vostra. I sempre he gaudit de la meua fidelitat. Fidelitat a la meua manera de ser, de pensar, de viure, fidelitat a les meues idees polítiques, als meus grups, a la meua família, als meus amics, fins i tot a algun enemic…

Gràcies sinceres per aquest premi que portaré amb orgull i que m’empeny a continuar amb més força per a aconseguir l’anhelat canvi que necessitem.

Felicitats, Tudi.

I com he vist en alguns lliuraments dels Òscars de Hóllywood, vull dedicar aquest premi a la meua dona, a les meues filles i al meu futur. Es diu Mateu, té set anys i és el meu nét.Premis Vicent Ventura

Lluis Miquel Campos | 2 abril 2014

Señor Rector de la Universidad de Valencia, Señor Rector de la Universidad Jaume I de Castellón, CCOO- PV, UGT-PV, STE-PV, Unión de Agricultores y Ganaderos, Unión de Periodistas Valencianos, Comisión Organizadora del Premio Vicent Ventura, amigos y amigas:

Hace unos días, el vicerrector de la Universidad, mi querido amigo Antonio Ariño, me llamó para comunicarme que había sido galardonado, junto con Tudi Torró, con el Premio Vicent Ventura 2014. Uno, que no está demasiado acostumbrado a recibir premios y que no tenía ni idea de que podía estar en los listados de posibles candidatos, tuve una extraña sensación entre la incredulidad y la alegría infinita . La incredulidad , que es eso que sentimos diariamente en leer y en escuchar las noticias de este país ; y la alegría infinita , que es esa sensación que necesitaríamos disfrutar cada día y que, desgraciadamente , sólo nos llega de tarde en tarde .

Vicent Ventura fue uno de mis cuatro padres putativos . Sí , sí ! Cuatro padres putativos ! Las cosas se hacen a lo grande o no se hacen . Alfons Cucó , Manuel Ardit , Joan Fuster y Vicent Ventura . Por desgracia somos huérfanos de los cuatro. El » diseño » del Cucó ; la » bondad » del Ardit ; las largas noches de » charlas» y whisky del Fuster; y los consejos , el » cordura » y la papiroflexia del Ventura me hicieron amar este país nuestro .

A comienzos de los años 60 yo era un » pájaro » recién llegado a esta casa ( la Universidad ) y me debatía entre comerme el mundo , ser actor rebelde como James Dean , director de cine como Berlanga , o dedicarme a cantar ya que una mis tías me dijo que afinaba muy bien. No sabía aún si cantar rock o cantar ópera . Aquí conocí a un montón de gente variadísima que me descubrieron un nuevo mundo y que siguen siendo mis amigos . Aquí conocí a mi hermano » putativo » el Pele, Ramon Pelejero Sanchis … Raimon . Días de vino y rosas … rojas , por supuesto . Nuestro mundo era éste: Club Universitario , Los Parajitos , Casa Pedro , Casa Amadeo . Y cuando nos sobraba algún duro , La Llave o Whisky a Gogó . Incluso algunos días , la Universidad . Futuros actores , músicos , cinéfilos , escritores , pintores , políticos y otras gentes del malvivir éramos esta gran familia . Luego, como ocurre siempre , cada uno elige su camino .

Me gusta trabajar . Siempre lo he hecho y siempre lo haré mientras mis fuerzas me lo permiten . Y hay mucho trabajo por hacer. Todos los que estamos aquí hoy lo sabemos . Si me necesita, llamadme . No me pidan trabajar sobre temas que desconozco : economía, matemáticas, física cuántica … Nuestra reflexión debe ser el futuro: la educación, la cultura , nuestro patrimonio , nuestra sociedad , nuestra lengua … nuestra memoria. NADIE SABE DONDE , SI NO SABE DE DONDE VIENE .

La política actual de » tierra quemada » no debemos consentirla . Debemos reaccionar . Para eso estamos . Nuestras universidades deben encabezar el proyecto y ampliarlo para que se conviertan los cofres que guardan nuestra historia para poder construir un futuro brillante . La memoria es débil y no podemos caer en la teoría de que el visionario Bradbury nos describe en su » Fahrenheit » .

No debo alargarme más , lo sé . Sólo quiero decir que en esta etapa de mi vida me siento orgulloso de haber cumplido con las dos palabras que siempre he tenido presentes en mis actos , y que además , riman : LIBERTAD Y FIDELIDAD . Somos libres y exigimos que respete nuestra libertad . Nosotros , ya saben , en respetamos su . Y siempre he disfrutado de mi fidelidad . Fidelidad a mi manera de ser , de pensar , de vivir , fidelidad a mis ideas políticas , a mis grupos, a mi familia , a mis amigos , incluso a algún enemigo …

Gracias sinceras por este premio que llevaré con orgullo y que me empuja a continuar con más fuerza para lograr el ansiado cambio que necesitamos .

Felicidades , Tudi .

Y como he visto en algunos entregas de los Oscar , quiero dedicar este premio a mi mujer , a mis hijas ya mi futuro. Se dice Mateo, tiene siete años y es mi nieto .