En el traspàs de José Luís Forteza, per Rafa Arnal

«Vaig conèixer Forteza a principis dels anys 70 del passat segle, eren temps de rebel·lia, de lluita i esperança, aleshores era un jove i aguerrit fotògraf ‘freelance’»


Rafa Arnal / LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ / València

Fa uns dies em va cridar Lluís Miquel. Parlem o ens escrivim de continu, allò de les velles amistats, i em va dir que havia visitat Forteza a l’hospital de Portaceli, «està molt malalt»— em digué entristit. Fa uns mesos, o potser més, vàrem saber que havia faltat Carmen, la seua companya, això l’havia enfonsat anímicament més enllà de la desfeta econòmica de Malvarrosa Mèdia, a qui la descervellada política econòmica de la gestió cultural de la GV pel que fa al món audiovisual i la desvergonyida saquejada de la RTVV havien deixat als peus dels cavalls. Els darrers anys parlàvem de tant en tant de la catastròfica situació econòmica que patia el món de la cultura en totes llurs vessants pels impagaments institucionals. Ell i Lluís Miquel se’n reien per davall del nas amb trista socarroneria , quan els hi deia que ens devien al voltant de 20.000 euros diverses institucions a finals del 2011 i, això, junt amb la vertiginosa caiguda de vendes, ens tenia contra les cordes…tant a Tabalet, —els estudis de Lluís Miquel— com a Malvarrosa Media —la productora de Forteza—. El deute era milionari, d’ací el seu posat sardònic envers les meues angoixes econòmiques. Mesos després, Tabalet i Malvarrosa Media entraven en barrena fins a la trista liquidació que s’endugué per davant l’esforç i els treballs de tota una vida. Nosaltres, no sé ni com, encara alenem i resistim al nostre món del llibre, amb una “economia de guerra”, tot esperant un canvi necessari i forçós que dignifique i moralitze la política cultural i econòmica al nostre petit país després de la desfeta sobrevinguda.

Vaig conèixer Forteza a principis dels anys 70 del passat segle. Eren temps de rebel·lia, de lluita i esperança, aleshores era un jove i aguerrit fotògraf ‘freelance’ que participava en totes les mogudes amb la càmera penjada al coll, com el Toni Parício, Chanzà… que estaven en la nostra òrbita. De fet, Forteza i Parício formaren part del nucli fundacional del PSPV primigeni, entre 1973 i 1974, on des de la premsa clandestina (El Poble Valencià) a la incipient premsa “legal”, sempre de curt i tortuós destí (Dos i dos, València Setmanal, i més tard, el Diario de València, Notícias…) deixàrem la mostra de la seua visió fotogràfica de la realitat.

Amb Forteza, que el tenia de veí a l’editorial els darrers anys, just enfront, parlava de tant en tant i ell sabia a través de Vicent Garcés i de mi mateix, que alguns vells militants de la “vella guàrdia” del PSPV havíem refundat el CEESChttp://www.brigadamixta.com/?p=446 amb l’objectiu —entre d’altres— de reconstruir i unificar l’arxiu del PSPV original, el de la clandestinitat, i li vàrem demanar que ens fera arribar el que poguera tindre ell que, dissortadament, deia que poca cosa d’aquella època llevat de l’obra publicada. Fa un parell d’anys li vaig dir que Toni Parício havia recuperat un paquet de negatius, en millor o pitjor estat, que tenia guardat en una caixa de sabates i on hi havia moltes d’aquelles fotos. Per coses de la vida, després de molts anys de col·laboració havien agafat camins divergents — diguem-ne— i ell volia veure-les per destriar-les (?) car, en la clandestinitat no se signaven les coses i queden com a memòria col·lectiva i patrimoni de tots. Segurament, quan les publiquem algun dia ho explicarem d’alguna manera als peus amb el nostre reconeixement a la seua tasca i la seua militància.

Ahir vaig rebre un mail de Lluís Miquel:

Aquest matí ens ha deixat el nostre benvolgut amic José Luís Forteza.

Això de la vida funciona així. Ens queden les seues fotografies i la seua producció en el món audiovisual… i personalment per a mi, el seu posat sorneguer d’home esponja amb la cigarreta a la mà.

En el traspàs de José Luís Forteza, per Rafa Arnal

«Vaig conèixer Forteza a principis dels anys 70 del passat segle, eren temps de rebel·lia, de lluita i esperança, aleshores era un jove i aguerrit fotògraf ‘freelance’»


Rafa Arnal / LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ / València

Fa uns dies em va cridar Lluís Miquel. Parlem o ens escrivim de continu, allò de les velles amistats, i em va dir que havia visitat Forteza a l’hospital de Portaceli, «està molt malalt»— em digué entristit. Fa uns mesos, o potser més, vàrem saber que havia faltat Carmen, la seua companya, això l’havia enfonsat anímicament més enllà de la desfeta econòmica de Malvarrosa Mèdia, a qui la descervellada política econòmica de la gestió cultural de la GV pel que fa al món audiovisual i la desvergonyida saquejada de la RTVV havien deixat als peus dels cavalls. Els darrers anys parlàvem de tant en tant de la catastròfica situació econòmica que patia el món de la cultura en totes llurs vessants pels impagaments institucionals. Ell i Lluís Miquel se’n reien per davall del nas amb trista socarroneria , quan els hi deia que ens devien al voltant de 20.000 euros diverses institucions a finals del 2011 i, això, junt amb la vertiginosa caiguda de vendes, ens tenia contra les cordes…tant a Tabalet, —els estudis de Lluís Miquel— com a Malvarrosa Media —la productora de Forteza—. El deute era milionari, d’ací el seu posat sardònic envers les meues angoixes econòmiques. Mesos després, Tabalet i Malvarrosa Media entraven en barrena fins a la trista liquidació que s’endugué per davant l’esforç i els treballs de tota una vida. Nosaltres, no sé ni com, encara alenem i resistim al nostre món del llibre, amb una “economia de guerra”, tot esperant un canvi necessari i forçós que dignifique i moralitze la política cultural i econòmica al nostre petit país després de la desfeta sobrevinguda.

Vaig conèixer Forteza a principis dels anys 70 del passat segle. Eren temps de rebel·lia, de lluita i esperança, aleshores era un jove i aguerrit fotògraf ‘freelance’ que participava en totes les mogudes amb la càmera penjada al coll, com el Toni Parício, Chanzà… que estaven en la nostra òrbita. De fet, Forteza i Parício formaren part del nucli fundacional del PSPV primigeni, entre 1973 i 1974, on des de la premsa clandestina (El Poble Valencià) a la incipient premsa “legal”, sempre de curt i tortuós destí (Dos i dos, València Setmanal, i més tard, el Diario de València, Notícias…) deixàrem la mostra de la seua visió fotogràfica de la realitat.

Amb Forteza, que el tenia de veí a l’editorial els darrers anys, just enfront, parlava de tant en tant i ell sabia a través de Vicent Garcés i de mi mateix, que alguns vells militants de la “vella guàrdia” del PSPV havíem refundat el CEESChttp://www.brigadamixta.com/?p=446 amb l’objectiu —entre d’altres— de reconstruir i unificar l’arxiu del PSPV original, el de la clandestinitat, i li vàrem demanar que ens fera arribar el que poguera tindre ell que, dissortadament, deia que poca cosa d’aquella època llevat de l’obra publicada. Fa un parell d’anys li vaig dir que Toni Parício havia recuperat un paquet de negatius, en millor o pitjor estat, que tenia guardat en una caixa de sabates i on hi havia moltes d’aquelles fotos. Per coses de la vida, després de molts anys de col·laboració havien agafat camins divergents — diguem-ne— i ell volia veure-les per destriar-les (?) car, en la clandestinitat no se signaven les coses i queden com a memòria col·lectiva i patrimoni de tots. Segurament, quan les publiquem algun dia ho explicarem d’alguna manera als peus amb el nostre reconeixement a la seua tasca i la seua militància.

Ahir vaig rebre un mail de Lluís Miquel:

Aquest matí ens ha deixat el nostre benvolgut amic José Luís Forteza.

Això de la vida funciona així. Ens queden les seues fotografies i la seua producció en el món audiovisual… i personalment per a mi, el seu posat sorneguer d’home esponja amb la cigarreta a la mà.

En el traspàs de José Luís Forteza, per Rafa Arnal

«Vaig conèixer Forteza a principis dels anys 70 del passat segle, eren temps de rebel·lia, de lluita i esperança, aleshores era un jove i aguerrit fotògraf ‘freelance’»


Rafa Arnal / LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ / València

Fa uns dies em va cridar Lluís Miquel. Parlem o ens escrivim de continu, allò de les velles amistats, i em va dir que havia visitat Forteza a l’hospital de Portaceli, «està molt malalt»— em digué entristit. Fa uns mesos, o potser més, vàrem saber que havia faltat Carmen, la seua companya, això l’havia enfonsat anímicament més enllà de la desfeta econòmica de Malvarrosa Mèdia, a qui la descervellada política econòmica de la gestió cultural de la GV pel que fa al món audiovisual i la desvergonyida saquejada de la RTVV havien deixat als peus dels cavalls. Els darrers anys parlàvem de tant en tant de la catastròfica situació econòmica que patia el món de la cultura en totes llurs vessants pels impagaments institucionals. Ell i Lluís Miquel se’n reien per davall del nas amb trista socarroneria , quan els hi deia que ens devien al voltant de 20.000 euros diverses institucions a finals del 2011 i, això, junt amb la vertiginosa caiguda de vendes, ens tenia contra les cordes…tant a Tabalet, —els estudis de Lluís Miquel— com a Malvarrosa Media —la productora de Forteza—. El deute era milionari, d’ací el seu posat sardònic envers les meues angoixes econòmiques. Mesos després, Tabalet i Malvarrosa Media entraven en barrena fins a la trista liquidació que s’endugué per davant l’esforç i els treballs de tota una vida. Nosaltres, no sé ni com, encara alenem i resistim al nostre món del llibre, amb una “economia de guerra”, tot esperant un canvi necessari i forçós que dignifique i moralitze la política cultural i econòmica al nostre petit país després de la desfeta sobrevinguda.

Vaig conèixer Forteza a principis dels anys 70 del passat segle. Eren temps de rebel·lia, de lluita i esperança, aleshores era un jove i aguerrit fotògraf ‘freelance’ que participava en totes les mogudes amb la càmera penjada al coll, com el Toni Parício, Chanzà… que estaven en la nostra òrbita. De fet, Forteza i Parício formaren part del nucli fundacional del PSPV primigeni, entre 1973 i 1974, on des de la premsa clandestina (El Poble Valencià) a la incipient premsa “legal”, sempre de curt i tortuós destí (Dos i dos, València Setmanal, i més tard, el Diario de València, Notícias…) deixàrem la mostra de la seua visió fotogràfica de la realitat.

Amb Forteza, que el tenia de veí a l’editorial els darrers anys, just enfront, parlava de tant en tant i ell sabia a través de Vicent Garcés i de mi mateix, que alguns vells militants de la “vella guàrdia” del PSPV havíem refundat el CEESChttp://www.brigadamixta.com/?p=446 amb l’objectiu —entre d’altres— de reconstruir i unificar l’arxiu del PSPV original, el de la clandestinitat, i li vàrem demanar que ens fera arribar el que poguera tindre ell que, dissortadament, deia que poca cosa d’aquella època llevat de l’obra publicada. Fa un parell d’anys li vaig dir que Toni Parício havia recuperat un paquet de negatius, en millor o pitjor estat, que tenia guardat en una caixa de sabates i on hi havia moltes d’aquelles fotos. Per coses de la vida, després de molts anys de col·laboració havien agafat camins divergents — diguem-ne— i ell volia veure-les per destriar-les (?) car, en la clandestinitat no se signaven les coses i queden com a memòria col·lectiva i patrimoni de tots. Segurament, quan les publiquem algun dia ho explicarem d’alguna manera als peus amb el nostre reconeixement a la seua tasca i la seua militància.

Ahir vaig rebre un mail de Lluís Miquel:

Aquest matí ens ha deixat el nostre benvolgut amic José Luís Forteza.

Això de la vida funciona així. Ens queden les seues fotografies i la seua producció en el món audiovisual… i personalment per a mi, el seu posat sorneguer d’home esponja amb la cigarreta a la mà.