Jeanne Moreau, la millor actriu del món

Havia nascut en 1928 i era a punt de complir, en el gener vinent, els noranta. Es va dedicar a estudiar art dramàtic des de molt menuda, debutant en teatre en 1947 en el festival de Avignon i pertanyent al llistat de la Comedie Française als vint anys, sent el membre més jove mai admès.


Recorde una trobada personal amb ella a Cannes, fa ja uns quinze anys. Li vaig dir: “Sóc un dels pocs espanyols que ha vist tota la seua filmografia, incloent Gas-Oil”. Amb una elegància modèlica va comentar: “Uh, Gas-Oil, ja ha plogut des de llavors”. Gas-Oil és una pel·lícula policíaca d’escàs relleu realitzada per Gilles Grangier en 1955. En el desaparegut cinema Pompeya, en el camí del Cementeri Municipal, va substituir a Fantasia de Disney. I allí estava jo. Però en 1955, Jeanne Moreau ja comptava amb una dotzena llarga de films –va arribar a participar en més de cent quaranta- entre ells aquell excel·lent Touchez pas au Grisbi (1954), de Jacques Becker, on debutava Lli Ventura i amb Jean Gabin de protagonista, el mateix de Gas-Oil. Poc després arribava la nouvelle vague francesa i Jeanne es convertia en musa de molts dels seus directors, com Louis Malle, François Truffaut, Jacques Demy, Roger Vadim, Jean-Louis Richard, etc. Particularment inoblidable quasi tot, especialment la seua tremenda Catherine en Jules et Jim, de Truffaut. Sobretot, cantant Le tourbillon de la vie.


D’ací, sense deixar-ho, a treballar a les ordres de grans cineastes com Michelangelo Antonioni, Luis Buñuel, Tony Richardson, Peter Brook, Joseph Losey, Orson Welles (a qui devem la frase que engloba l’article), Elia Kazan, Wim Wenders, Rainer Fassbinder, Manoel d’Oliveira, etc. Un franctirador agosarat, com Jean-Pierre Mocky, va implicar a Jeanne, en Li miraculé, a fer-li una palla en la ficció a Michel Serrault: era 1987, tots dos eren unes reconegudes icones del cinema gal.


Va dirigir només un parell de llargmetratges, bastants menys que la seua amiga, l’escriptora Marguerite Dures, als ordres de les quals i en diverses adaptacions de la seua obra la Moreau va participar i a qui va donar vida en Ese amor (2001), de Josée Dayan. Els films que Jeanne Moreau va dirigir van ser Lumiére (1976) i L’adolescente (1979), i en 1983, un documental de 58 minuts sobre la gran actriu Lillian Gish. Va treballar, però molt poc, a les ordres de Jean-Luc Godard i, en efecte, la seua producció entre 1958 (Ascensor per al cadalso, de Louis Malle) i 1991 (Hasta el fin del mundo, de Wim Wenders) no té parangó.A més, amb un sabor mediterrani que ens la feia més pròxima. N’hi ha prou amb veure-la en La bahía de los ángeles, de Jacques Demy: Niça.

TONI LLORENS