Del Mito al Espanto

> Del Mito al Espanto

En els últims mesos han coincidit a València diferents propostes culturals que tenen al Mediterrani com a inspiració. Vol dir açò que desperta l’interès dels valencians pel que succeeix entorn del nostre mar?

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) va inaugurar al febrer l’exposició Del mite a l’espante dedicada a l’anàlisi de la realitat soci-cultural del Mediterrani en dues etapes: la imatge idíl·lica que van construir d’ell els intel·lectuals de nord d’Europa i la convulsa realitat actual. Al març, el centre cultural la Beneficència va obrir les portes de Fronteres d’Europa, una proposta expositiva que recorre, de la mà de cinc fotògrafs i cinc periodistes, les fronteres blindades de l’Europa mediterrània que tanquen el pas als milers de refugiats fugits de la guerra o la fam. Simultàniament el centre cultural la Nau de la Universitat de València mostra Ramon Llull i l’encontre entre tres cultures, que pren el 700 aniversari de la mort del pensador mallorquí com a excusa per a reflexionar sobre el context del Mediterrani medieval posant especial atenció en el diàleg entre religions.

Fa uns mesos, el MuVIM va presentar la mostra del fotògraf Xavier Mollà Correspondència amb Mediterrània on l’autor suggeria que “el Mediterrani és la gran plaça del poble i les cases són els diferents països”. En la passada primavera, veia la llum la segona edició de Espai Mediterrani amb una oferta diversa i molt encertada de la música que es fa ara en ambdues riberes del mar. Finalment en el pròxim octubre podrem assistir a la quarta edició d’una renovada Mostra Viva del Mediterrani, posada en peus per una associació de ciutadans que treballa per recuperar l’esperit original de la Mostra de València dels anys 80 a través del cinema, la música, l’escena, la literatura, les arts visuals i les activitats educatives.

Però no solament València demostra un interès creixent pel que es cou en el nostre convuls mar. El cinema àrab i mediterrani té cita ineludible en el Festival de Cinema Àrab (FCAT) que celebrarà la seua tretzena edició en Tarifa i Tànger entre maig i juny. A més del festival compta amb un fons fílmic del millor cinema africà, que ofereix a festivals i filmoteques. La Casa Àrab, un consorci públic del Ministeri d’Afers exteriors i de Cooperació, programa regularment a Còrdova i Madrid, cicles de cinema i música àrab. La Fira Mediterrània de Manresa, que a l’octubre celebrarà la seua dinovena edició, és un mercat d’espectacles amb la tradició mediterrània com a eix. L‘Institut Europeu del Mediterrani (IEMed), integrat per la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Afers exteriors i de Cooperació i l’Ajuntament de Barcelona, és un think tank que porta des de 1989 publicant estudis sobre la construcció en el Mediterrani d’un espai de pau i estabilitat.

Aquesta selecció d’exemples, propis i forans, d’activitats i projectes que tenen al Mediterrani com a marc, sembla apuntar cap a un augment de l’interès per la cultura i la realitat del nostre entorn geogràfic. Aquesta tendència es dóna en un moment de transició sacsejat per una profunda crisi cultural, social i política. Transició que, salvant les distàncies, guarda cert paral·lelisme amb la viscuda en el nostre país a la fi dels anys setanta del segle passat. És cert que no es pot equiparar la sagnant dictadura amb la anémica democràcia actual. Però també ho és, com demostren els especialistes, que entre el clientelisme, l’espectacularització, la censura i l’asfíxia econòmica, la cultura ha viscut dos autèntics decennis negres en el País Valencià.

Diversitat cultural i mundialització

Va haver-hi un moment en què els dirigents polítics van apostar per fer de València un lloc de referència de les cultures mediterrànies. Però, que va portar a aquests primers governs democràtics a mirar en aqueixa adreça? Per a entendre-ho hem de situar-nos en el centre del debat cultural que sacsejava a intel·lectuals i artistes del moment. Encara que l’impuls ve des de lluny, després de la Segona Guerra Mundial es donen les circumstàncies idònies perquè els Estats Units imposen la seua hegemonia en les indústries culturals i especialment en el cinema i l’audiovisual. Els seu govern portava dècades destinant quantiosos recursos a les indústries de la informació i la cultura, legislant per a protegir el mercat interior, trencar les barreres dels altres i imposant el seu domini en les instàncies internacionals – la UNESCO naix en 1945 fent seua la tesi liberal del free flow of information– perquè la manera de vida americana es perceba com l’única manera moderna i desenvolupada possible. Perquè els desitjos de consum material o simbòlic dels individus es dirigisquen en un únic sentit. La resistència vindrà d’una banda dels anomenats Països No Alineats, amb França i la seua política d’excepció cultural com quasi únic aliat europeu. Aconseguiran reorientar a la UNESCO cap a un nou Ordre Mundial de la Informació i la Comunicació. EUA i els seus satèl·lits van respondre amb la seua eixida de l’organisme.

València, lloc de referència del Mediterrani

L’esquerra, que conquista l’Ajuntament de València en 1979, participa en aquest debat intel·lectual sobre la mundialització de la cultura i la comunicació. I té clara l’estratègia a seguir: el foment de la diversitat. És a dir la promoció de la cultura amb arrels pròpis en els països perifèrics del sistema. L’alcalde Ricardo Pérez Casado, trasllada la idea a Vicent Garcés, regidor de cultura, i llancen al novembre de 1980 la I Mostra Cinema Mediterrani i Països de Llengues Romàniques. Recudida a Mostra Cinema Mediterrani en la segona edició, el festival rep l’aval del públic, que en nombre de 32.000 espectadors, acudeix massivament a les sessions. El mateix equip municipal encomana en 1981 al grup Al Tall, la Trobada de Música del Mediterrani i a l’any següent convoca un Encontre d’Escriptors del Mediterrani. En l’àmbit polític aquestes iniciatives reben crítiques de la dreta que, complint a la perfecció el seu paper, per fascinació, pressió, força o corrupció es converteix en promotora dels valors i les estructures del centre dominant del sistema.

A què es deu la identificació del públic amb el festival de cinema i la bona resposta obtinguda per les altres iniciatives? El fenomen solament es pot entendre en el context d’uns actors culturals que intenten trobar el seu espai en una època de transició entre el programa d’anihilació executat per la dictadura franquista i els intents de recuperació creativa i artística dels anys seixanta i setanta. L’efervescència d’aqueixos anys, les ànsies per aprendre i recuperar el temps perdut, l’exercici de resistència per a trencar les costures de la por, el silenci i la rància realitat d’una societat vigilada i castigada, troba la seua forma d’expressió en els circuits de cine-clubs, en les fires del llibre, en els recitals de nova cançó, en els primers mítings polítics i com no, en les sessions de la Mostra, els concerts de la Trobada i els debats del Encontre d’Escriptors.

A partir dels 90, amb l’arribada del Partit Popular als governs municipal i autonòmic es produeix una doble deriva: cap al folklore -La 11ª Trobada de Música del Mediterrani culmina amb actuacions de Dova, Juan Bau, Salomé i Francisco- i cap a un provincianisme d’imitació del centre hegemònic –La Mostra de València exhibeix estels de Hollywood en l’ocàs de la seua carrera-. La pugna entre mundialització i diversitat s’inclina de nou a favor de la primera.

Similituds i divergències

I amb açò tornem al present per a preguntar-nos de nou si hi ha alguna similitud entre aquella València que es va obrir al Mediterrani i l’actual? Contemplem almenys tres paral·lelismes: la sensació d’eixida del túnel després de vint anys d’impotència; l’esperança en què els nous gestors puguen realitzar canvis substancials; i l’efervescència de la societat civil que ha anat creant multitud d’espais d’expressió al marge de l’entramat administratiu. Però també advertim clares diferències: una major i més diversa oferta; més contenidors culturals; estructures administratives culturals municipals i autonòmiques; major complexitat i autonomia dels públics; i una revolució digital que ha sacsejat els sistemes de producció, distribució i consum de les indústries culturals.

És possible que els mitjans d’informació deixen de parar-li esment però, pel que sabem, el conflicte que es viu en el Mediterrani i per tant l’interès de la ciutadania conscient, no deixarà de créixer en els pròxims anys.

En aquest context, iniciatives com Mostra Viva del Mediterrani aposten per que aquesta nova mirada al Mediterrani guanye en extensió i profunditat. Per açò els seus promotors treballen per a dissenyar una oferta cultural multidisciplinària i diversa que transcendisca les polítiques de democratització cultural i camine cap a una concepció inclusiva de la cultura. Però, conscients dels avantatges del treball col·laboratiu, convoquen als agents culturals, que han tornat a sentir la mediterraneitat com a element substancial de la nostra identitat, a un debat obert. Un debat que aporte coherència i eficàcia a les iniciatives que, amb la cultura com a vehicle privilegiat, perseguisquen els objectius de transformació que la societat demanda.

Sobra dir que la inspiració dels nostres creadors no entén de geografia, però aquest mar ha sigut i seguirà sent el nostre espai natural de projecció internacional. És molt sa viatjar pel món amb els ulls ben oberts, sense oblidar que la nostra casa està en aquesta plaça del poble que és el Mediterrani.

Vicent Gregori

Coordinador de Mostra Viva del Mediterrani