Ribo_cloendaEl 28 de setembre de 2011, la meua predecessora, Rita Barberá, anunciava la supressió de la Mostra de València, el festival internacional de cinema mediterrani que només quatre mesos abans, en el programa electoral del Partit Popular, s’havia compromés a consolidar amb una “nova gestió”.

Es tancava abruptament, “per orde de la superioritat”, El Festival de Cinema que el primer ajuntament democràtic de València havia creat l’any 1980 per a promoure la cultura i la identitat mediterrànies, per a establir vincles de coneixement, enteniment, col·laboració i amistat entre els països de les dos riberes d’un mar comú a través del cinema, per a promoure i projectar la vocació mediterrània de València al Mediterrani.

Un tancament que arribava després de més de trenta edicions i amb dos etapes clarament diferenciades. Una primera etapa en què personatges de la talla de Melina Mercouri, Semprún, Chabrol, Gassman, Yves Montand i molts altres van vindre a València per a participar en el festival o ser homenatjats. En un festival diferent, en el qual Almodóvar va obtindre el seu primer reconeixement internacional i en el qual també es va donar a conèixer al món el nou cinema iugoslau de Kusturica, per citar-ne solament dos exemples.

Actors, directors, productors que venien a València, a més, per amor a l’art, per amor al cinema, per a barrejar-se amb directors i actors de filmografies poc conegudes, per a sentir-se part d’un esdeveniment cultural que durant uns dies convertia el cinema en protagonista de la vida de València, per a contribuir a impulsar pel·lícules mediterrànies que a poc a poc havien de tindre una major presència en els circuits d’exhibició.

Amb l’arribada al govern del Partit Popular, s’inicia una etapa ben diferent, infausta, erràtica, d’improvisació, sense conviccions cinematogràfiques, en què any rere any es deixava agonitzar la Mostra, excepte per a eixe moment de la foto amb glamur ranci que era possible després de pagar quantitats astronòmiques a estreles de cinema –moltes de les quals no estaven precisament en el seu moment de major esplendor–, que cobraven per vindre a València durant uns pocs dia per a ser immortalitzades al costat d’unes autoritats que –i açò és molt significatiu– mai no es quedaven a la projecció que seguia a la gala inaugural o la gala de cloenda. Ni tan sols per a vore la pel·lícula guanyadora.

Anys en què la Mostra de València/Cinema Mediterrani va ser víctima d’una política de degradació cultural controlada, va anar a menys abans de donar-li el colp de gràcia, un colp mortal que, no obstant açò, no ha aconseguit el seu objectiu gràcies als qui, per tercer any consecutiu, han posat en marxa i recolzat amb la seua presència esta Mostra Viva i alternativa del Mediterrani que ens recorda que València necessita i mereix un festival de cinema,

Un festival de cinema com en tenen, entre altres llocs amb molta menys població, Osca, Huelva i fins i tot Alfàs del Pi. Un festival que no és un luxe ni un balafiament, que es pot organitzar sense que la seua trajectòria quede vinculada directament o indirectament, com ha ocorregut, en alguns casos de més que presumpte saqueig de les arques públiques, per no parlar de amiguisme, contractacions poc clares i un inadmissible buidatge de continguts i traïció a tots els objectius lloables per als quals va ser creat el festival.

La Mostra Viva del Mediterrani s’ha convertit en els tres últims anys en una demostració de l’esforç de la societat civil valenciana, de moltes de les persones que en esta ciutat estimen el cinema, per a omplir amb molt pocs mitjans el buit que l’abandonament institucional va produir després del menyscabament, i posar en peu un festival humil, de resistència, de supervivència, amb el qual l’Ajuntament ja està col·laborant.

Hem entrat en una nova etapa en la qual els representants dels ciutadans volem verdadera participació, verdadera cultura, no glamur, ni aparença, ni fotos ràncies, ni estreles que s’apaguen contractades a colp de talonari. No ens interessa el glamur buit de continguts, ni en el cinema ni en cap altre aspecte de la vida ciutadana.

Tenim un finançament roín, pèssim, recursos escassos i moltes necessitats que atendre, però és el nostre desig i el nostre compromís potenciar el vostre esforç, acompanyar-lo amb un suport explícit de l’Ajuntament de la ciutat i contribuir al fet que també l’acompanyen altres administracions.

Volem impulsar un projecte tan necessari i amb tanta vocació cívica com Mostra Viva i sumar-nos a l’esforç que en estes edicions ha comptat amb l’ajuda de la Universitat de València, l’SGAE o el Centre Octubre, als quals en nom de tots els valencians vull agrair tot el que han fet perquè la Mostra de València continuara viva.

En estos moments el Mediterrani, el nostre mar, s’ha convertit en una frontera de la mort, en eixe espai entre dos mons en què alguns volen convertir-lo, i per açò està més vigent i present que mai, i cal contribuir amb tots els mitjans, també amb la cultura, amb el cinema, a donar visibilitat a tot el que hi ocorre, a superar barreres, a eliminar murs i concertines, al fet que entre els pobles que habiten, naixen, viuen, senten, moren i patixen a les seues vores o a les seues aigües, s’establisquen lligams de proximitat, intercanvi i solidaritat. Un objectiu al que sens dubte pot contribuir el cinema.

Gràcies per fer Mostra Viva, per haver reivindicat en esta edició un valencià tan oblidat per les institucions de l’etapa anterior, tan injustament tractat, com Ovidi Montllor, per haver convertit el Mare Nostrum en protagonista d’una proposta cultural que ara clausurem, en la qual ha cabut, a més del cinema, música, teatre, poesia, exposicions i fins i tot gastronomia, i que l’Ajuntament està fermament compromès a recolzar perquè cresca fins a convertir-se en un Festival que atraga cada vegada més ciutadans.