Dimecres 16 d’abril, a la Sala Luis García Berlanga de la Filmoteca, es va preestrenar el darrer film d’Antonio Llorens, un Jardí a la Memòria.
El director, el productor i alguns dels protagonistes del film
Entre els anys 1969 i 1975 un grapat de joves aficionats al cinema van rodar un important nombre de curtmetratges, migmetratges i llargmetratges en súper 8, single 8 i 16 mm. definits com a cinema independent o alternatiu, encara que l’única cosa certa és que es tractava d’un cinema completament il·legal o al·legal donades les condicions del context franquista. El jardí en la memòria és, a la vegada, aquest paisatge que avui ja no existeix i que va quedar registrat en cel·luloide de pas estret, la frescor dels que són capaços d’ordenar els seus records i experiències i la necessitat de comptar amb un pensament disposat a captar altres realitats. Al cap ia la fi, Un jardí en la memòria és una evident metàfora del setè art.
Sobre fragments d’aquelles atrevides produccions, desfilen un grup de cineastes i crítics que van viure de prop el procés creatiu. Els seus testimonis van dibuixant el caràcter i abast d’aquesta experiència semiclandestina. Records de temps difícils combatuts amb talent i compromís polític que, en paraules dels protagonistes, i salvant les distàncies, tenen bastant en comú amb els que ara patim.
El miércoles 16 de abril, en la Sala Luís García Berlanga de la Filmoteca, se preestrenó el último film de Antonio Llorens, Un Jardí a la Memòria.
El director, el productor y algunos de los protagonistas del film
Entre los años 1969 y 1975 un puñado de jóvenes aficionados al cine rodaron un importante número de cortometrajes, mediometrajes y largometrajes en súper 8, single 8 y 16 mm. definidos como cine independiente o alternativo, aunque lo único cierto es que se trataba de un cine completamente ilegal o alegal dadas las condiciones del contexto franquista. El jardín en la memoria es, al mismo tiempo, ese paisaje que hoy ya no existe y que quedó registrado en celuloide de paso estrecho, la frescura de quienes son capaces de ordenar sus recuerdos y experiencias y la necesidad de contar con un pensamiento dispuesto a captar otras realidades. Al fin y al cabo, un jardín en la memoria es una evidente metáfora del séptimo arte.
Sobre fragmentos de aquellas atrevidas producciones, desfilan un grupo de cineastas y críticos que vivieron de cerca el proceso creativo. Sus testimoni0s van dibujando el carácter y alcance de esa experiencia semiclandestina. Recuerdos de tiempos difíciles combatidos con talento y compromiso político que, en palabras de los protagonistas, y salvando las distancias, tienen bastante en común con los que ahora sufrimos.